" My name it is nothin' , my age it means less "
Molts dels que anireu arribant aquí em coneixeu com a Seamus, contertuli més o menys habitual de blocs de caire esportiu, cultural i educatiu. Treballo de mestre d'educació física des de fa uns 10 anys, tot i que a la bonica edat de quinze anys ja era l'entrenador d'un equip de bàsquet i des d'aleshores no he parat de moure'm en gairebé tots els àmbits de l'esport.
Durant la tardor del 2000 a un amic periodista li van encarregar la tasca de fer "madurar" la revista mensual del club on en aquells moments ( i de fet durant gairebé tota la meva vida esportiva ) jo entrenava,treballava i competia, i va cometre la temeritat de confiar-me un espai d'opinió mensual sobre temes d'activitat física, esport i educació que ell mateix es va encarregar de posar com a nom " la pilota a la teulada".
No em considero algú especialment brillant ni creatiu i em costa moltíssim compartir amb d'altres persones tant les meves reflexions sobre aspectes del món de l'esport en general com les petites troballes metodològiques que vaig fent en el dia a dia de l'escola, per la qual cosa els articles em van suposar un gran repte.
D'aquella col·laboració en van sorgir 17 articles més o menys reeixits sobre educació, activitat física, iniciació esportiva i esport en general dels quals me'n sento raonablement satisfet.
Molts dels que anireu arribant aquí em coneixeu com a Seamus, contertuli més o menys habitual de blocs de caire esportiu, cultural i educatiu. Treballo de mestre d'educació física des de fa uns 10 anys, tot i que a la bonica edat de quinze anys ja era l'entrenador d'un equip de bàsquet i des d'aleshores no he parat de moure'm en gairebé tots els àmbits de l'esport.
Durant la tardor del 2000 a un amic periodista li van encarregar la tasca de fer "madurar" la revista mensual del club on en aquells moments ( i de fet durant gairebé tota la meva vida esportiva ) jo entrenava,treballava i competia, i va cometre la temeritat de confiar-me un espai d'opinió mensual sobre temes d'activitat física, esport i educació que ell mateix es va encarregar de posar com a nom " la pilota a la teulada".
No em considero algú especialment brillant ni creatiu i em costa moltíssim compartir amb d'altres persones tant les meves reflexions sobre aspectes del món de l'esport en general com les petites troballes metodològiques que vaig fent en el dia a dia de l'escola, per la qual cosa els articles em van suposar un gran repte.
D'aquella col·laboració en van sorgir 17 articles més o menys reeixits sobre educació, activitat física, iniciació esportiva i esport en general dels quals me'n sento raonablement satisfet.
- Sort que els nens no exploten...
- Miralls equivocats.
- Recupereu el vostre cos.
- Natura enllaunada.
- Abans d'omplir els horaris.
- Operació Talent.
- I després, què ?
- Carros de Foc.
- "Juanito" el trampós.
- Activitat física a la tercera edat
- Repartim-nos la culpa ?
- Esclaus del mirall
- La premsa esportiva
- Voleu seleccions catalanes ?
- De tornades i retirades
Algunes de les idees que vaig anar exposant al llarg dels articles van tornar a aparèixer uns anys més tard en l'article "els del xandall" que vaig escriure com a col·laboració d'una campanya de "promoció" de la figura dels mestres que va engegar el departament de ciències de l'educació de la universitat de Girona conjuntament amb el Punt Diari i Diari de Girona.
Em costarà penjar articles nous, però si un dia sona la flauta, ara ja tinc l'espai per fer-ho.
Els del xandall
Article publicat el maig de 2006 al Punt Diari
Que la motricitat és una eina fonamental per al coneixement propi i de l'entorn en els primers anys de vida i que l'activitat física practicada de manera regular i adequada aporta millores substancials al desenvolupament dels nens i nenes són realitats conegudes i acceptades per tothom. És per això que encara em sobta la poca consideració professional que es dona a la tasca dels mestres d'educació física. I vivint, a més, en una societat aparentment preocupada per la creixent obesitat dels nens i nenes, pel seu sedentarisme, pels trastorns alimentaris dels adolescents i pel culte als cossos fets a cop de bisturí, silicona o asteroides anabolitzants.
Els mestres d'educació física ens dediquem a ajudar als nens i nenes a descobrir i a dominar el seu cos, els ensenyem a entendre'l i a tenir-ne cura i intentem motivar-los a practicar activitat física i a participar-hi amb esforç, intel·ligència, tolerància i respecte. Una tasca prou important i rellevant que va molt més enllà de fer donar voltes a la pista i de curar els genolls pelats a l'hora del pati. Els mestres d'educació física, en tant que mestres per sobre de tot, participem de manera activa en el desenvolupament de l'alumne però a diferència de les altres àrees ho fem des del moviment; això comporta que en les sessions d'educació física les relacions entre els alumnes, els rols que aquests adopten dins del grup i el valors que demostren envers les altres persones i sobre si mateixos siguin força diferents dels que es poden observar i treballar amb aquests mateixos alumnes asseguts darrera d'un pupitre.
És probable que el fet que en la vida d'un adult l'activitat física formi part de les activitats d'oci faci que la nostra àrea tingui una consideració poc rellevant no sols entre la gent del carrer sinó fins i tot entre alguns mestres, i que potser això d'anar a treballar vestit de la mateixa manera que la gent es vesteix en les seves estones de lleure tampoc ajudi massa a ser considerat un professional seriós, però si una cosa he après al llarg dels anys que porto treballant com a mestre d'educació física és que la nostra àrea, feta amb rigor i professionalitat, completa de manera rellevant la formació integral dels nens i nenes durant el seu pas per l'escola.
La feina a les escoles es cada cop més complicada i massa sovint tinc la sensació que treballo en un pàrquing que hauria d'estar obert més hores, però a pesar de tot això encara m'agrada pensar que tinc a les meves mans l'oportunitat de millorar l'autonomia i les capacitats d'un nen, i que a partir del joc i les tasques puc ensenyar a aquest nen a comunicar-se i a relacionar-se amb els altres, a tenir la capacitat de superar-se en els reptes que es proposin i que en les meves sessions aprèn a valorar l'activitat física com una font de salut, benestar i equilibri. M'agrada pensar que ensenyar tot això a un nen es fer-lo un adult més feliç.
Que la motricitat és una eina fonamental per al coneixement propi i de l'entorn en els primers anys de vida i que l'activitat física practicada de manera regular i adequada aporta millores substancials al desenvolupament dels nens i nenes són realitats conegudes i acceptades per tothom. És per això que encara em sobta la poca consideració professional que es dona a la tasca dels mestres d'educació física. I vivint, a més, en una societat aparentment preocupada per la creixent obesitat dels nens i nenes, pel seu sedentarisme, pels trastorns alimentaris dels adolescents i pel culte als cossos fets a cop de bisturí, silicona o asteroides anabolitzants.
Els mestres d'educació física ens dediquem a ajudar als nens i nenes a descobrir i a dominar el seu cos, els ensenyem a entendre'l i a tenir-ne cura i intentem motivar-los a practicar activitat física i a participar-hi amb esforç, intel·ligència, tolerància i respecte. Una tasca prou important i rellevant que va molt més enllà de fer donar voltes a la pista i de curar els genolls pelats a l'hora del pati. Els mestres d'educació física, en tant que mestres per sobre de tot, participem de manera activa en el desenvolupament de l'alumne però a diferència de les altres àrees ho fem des del moviment; això comporta que en les sessions d'educació física les relacions entre els alumnes, els rols que aquests adopten dins del grup i el valors que demostren envers les altres persones i sobre si mateixos siguin força diferents dels que es poden observar i treballar amb aquests mateixos alumnes asseguts darrera d'un pupitre.
És probable que el fet que en la vida d'un adult l'activitat física formi part de les activitats d'oci faci que la nostra àrea tingui una consideració poc rellevant no sols entre la gent del carrer sinó fins i tot entre alguns mestres, i que potser això d'anar a treballar vestit de la mateixa manera que la gent es vesteix en les seves estones de lleure tampoc ajudi massa a ser considerat un professional seriós, però si una cosa he après al llarg dels anys que porto treballant com a mestre d'educació física és que la nostra àrea, feta amb rigor i professionalitat, completa de manera rellevant la formació integral dels nens i nenes durant el seu pas per l'escola.
La feina a les escoles es cada cop més complicada i massa sovint tinc la sensació que treballo en un pàrquing que hauria d'estar obert més hores, però a pesar de tot això encara m'agrada pensar que tinc a les meves mans l'oportunitat de millorar l'autonomia i les capacitats d'un nen, i que a partir del joc i les tasques puc ensenyar a aquest nen a comunicar-se i a relacionar-se amb els altres, a tenir la capacitat de superar-se en els reptes que es proposin i que en les meves sessions aprèn a valorar l'activitat física com una font de salut, benestar i equilibri. M'agrada pensar que ensenyar tot això a un nen es fer-lo un adult més feliç.
"Sort que els nens no exploten... "
Que l’activitat física practicada de manera regular i adequada aporta millores substancials al desenvolupament dels nens i nenes és una constatació més o menys acceptada pel saber popular. En el que ja no es posaria tant d’acord el saber popular és en quantificar que significa “activitat física regular” i encara tindria més problemes amb ”activitat física adequada”.
Omplir de significat aquests dos conceptes és la tasca a la qual ens dediquem aquells professionals ( i també molts no professionals ) de l’educació física i l’esport que treballem amb els nens i nenes. I per fer-ho cal estar mínimament format, més enllà del saber popular.
La frase que titula aquesta article es una reflexió “robada” amb la qual un meu professor il·lustrava, amb gran dosis d’ironia, un fet molt evident però que massa sovint se’ns escapa: si un arquitecte fa malament la seva feina, l’edifici se li ensorra; si un químic barreja indiscriminadament substàncies en el seu laboratori, es possible que tard o d’hora li esclati tot... Però que passa si treballant amb nens i nenes barregem de manera imprudent intensitats, càrregues, competitivitat, risc, etc. ?. Aparentment res., si més no a curt termini, perquè ”els nens no exploten ”.
En les edats en que els nens i nenes els iniciem en la pràctica de l’esport ( i cada cop és més d’hora ) el seu cos està en ple desenvolupament i si bé el saber popular ens diu que els nens són de goma i ho aguanten tot, no és ben bé cert. Els nens no són un adult en miniatura i allò que va bé als grans pot arribar a ser contraindicat amb els nens.
Estar segurs que allò que estem proposant serà efectiu i incidirà de manera positiva en el nens és difícil ( a no ser que ens pensem que tot és redueix a victòria/derrota ); el que sí que està a les nostres mans és saber que és allò que els experts ens diuen que no poden fer els nens i nenes, en cada una de les edats i estadis del seu desenvolupament, i evitar-ho de totes totes.
Saber que el que fan no els fa cap mal és el primer pas cap a l’èxit. El rigor ha de ser la base de les nostres actuacions; més enllà de la bona voluntat, del hobby o de treure’s un dinerons a final de mes. No podem oblidar que estem construint persones.
Omplir de significat aquests dos conceptes és la tasca a la qual ens dediquem aquells professionals ( i també molts no professionals ) de l’educació física i l’esport que treballem amb els nens i nenes. I per fer-ho cal estar mínimament format, més enllà del saber popular.
La frase que titula aquesta article es una reflexió “robada” amb la qual un meu professor il·lustrava, amb gran dosis d’ironia, un fet molt evident però que massa sovint se’ns escapa: si un arquitecte fa malament la seva feina, l’edifici se li ensorra; si un químic barreja indiscriminadament substàncies en el seu laboratori, es possible que tard o d’hora li esclati tot... Però que passa si treballant amb nens i nenes barregem de manera imprudent intensitats, càrregues, competitivitat, risc, etc. ?. Aparentment res., si més no a curt termini, perquè ”els nens no exploten ”.
En les edats en que els nens i nenes els iniciem en la pràctica de l’esport ( i cada cop és més d’hora ) el seu cos està en ple desenvolupament i si bé el saber popular ens diu que els nens són de goma i ho aguanten tot, no és ben bé cert. Els nens no són un adult en miniatura i allò que va bé als grans pot arribar a ser contraindicat amb els nens.
Estar segurs que allò que estem proposant serà efectiu i incidirà de manera positiva en el nens és difícil ( a no ser que ens pensem que tot és redueix a victòria/derrota ); el que sí que està a les nostres mans és saber que és allò que els experts ens diuen que no poden fer els nens i nenes, en cada una de les edats i estadis del seu desenvolupament, i evitar-ho de totes totes.
Saber que el que fan no els fa cap mal és el primer pas cap a l’èxit. El rigor ha de ser la base de les nostres actuacions; més enllà de la bona voluntat, del hobby o de treure’s un dinerons a final de mes. No podem oblidar que estem construint persones.
Gener de 2001
Miralls equivocats
L'espectacle que envolta el món de l’esport de competició professional està farcit d’un munt de comportaments i accions que disten molt d’allò que podríem entendre com a model de conducta “esportiva”. Aquest fet, que ens hauria de semblar paradoxal però que tolerem i mantenim, ens lliga de mans i peus a tots aquells que entenem la iniciació esportiva com una eina educativa per ensenyar actituds i valors com ara la cooperació, la tolerància i el respecte.
En l’esport de competició per l’única cosa que es lluita és per la victòria, i en aquestes condicions arriba a desaparèixer l’essència de l’esport com a activitat de salut, de relació, d’aprenentatge i de lleure, per deixar pas una activitat on uns professionals més o menys qualificats intenten guanyar-se un sou.
Aquest àmbit de l’esport admet les trampes ( si no t’enxampen ), la falta de respecte als elements intrínsecs de l’esport ( rivals, àrbitres, reglament ) així com també la polèmica, el teatre, l’escombrar sempre cap a casa, etc.
És un fet que la majoria dels nens i nenes que es posen a fer esport s’emmirallen en aquests esportistes tot intentant reproduir sobre el terreny de joc allò que veuen fer als seus ídols, omplint d’aquestes conductes “professionals” allò que hauria d’esdevenir una simple activitat lúdica, de relació i de creixement personal.
No estic dient que les escoles esportives, siguin de l’esport que siguin, no puguin buscar el rendiment dels seus esportistes i equips. El que proposo és que entre tots vetllem perquè tot aquest món de la competició professional no interfereixi de manera significativa en els nostres plantejaments formatius; simplement perquè la gran majoria de nens i nenes que han passat o passaran per les escoles esportives no arribaran mai a professionals, i no ensenyar a un nen a fruir de l’esport com una activitat que va molt més enllà de la simple competició és restar capacitat de lleure a un adult.
Febrer de 2001
Recupereu el vostre cos
En la nostra societat, un dels aspectes que més valorem de les coses és la comoditat amb què les podem fer. El que passa sovint però és que confonem la comoditat, és a dir, la manca d'inconvenients o molèsties, amb l'absència d'esforç o despesa física abocant-nos cada cop més a un sedentarisme que deixa aparcat el moviment en el racó dels mals endreços.
L'activitat física està íntimament lligada a l'evolució de l'ésser humà com a espècie i com a persona establint-se una estreta relació entre tot allò que pertany a aspectes corporals amb allò que pertany a aspectes sensorials i emocionals de cada un de nosaltres. L’obsessió per la mínima despesa física oblida, per tant, que l’esforç físic és un important alliberador de tensions psicològiques i que a mesura que anem reduint els nostres estímuls motrius anem perdent també aquesta possibilitat de fer net amb l’estrès i la fatiga sensorial i emocional.
Una vegada em van dir que l'activitat física no servia per gaire res perquè si no estàs en forma no pots practicar-la i si hi estàs no et cal. No hi estic d'acord; no hem de viure l'activitat física i el nostre cos com una càrrega, com una condemna; el que cal és entendre-la com a mitjà per assolir benestar i equilibri pel nostre cos. Perquè hi ha una gran diferència entre el plaer de moure's i la competició esportiva o el culte al cos.
Des del ioga a l'aeròbic, de la bicicleta de muntanya a l’squash o el Tai-chi passant per les passejades o la piscina, en l'actualitat hi ha múltiples ofertes d'activitats físiques de caire no competitiu en les quals, el lleure i la superació personal actuen com a complement ideal al dia a dia i permeten trobar un petit oasi d'afirmació individual amb reptes que no han d’anar més enllà de la continuïtat i la constància.
A tots aquells que us heu allunyat del vostre cos us convido a recuperar-lo. No parlo ni de siluetes ni de marques ni de rendiments sinó, senzillament, d’allò que ja els antics en deien mens sana in corpore sano.
L'activitat física està íntimament lligada a l'evolució de l'ésser humà com a espècie i com a persona establint-se una estreta relació entre tot allò que pertany a aspectes corporals amb allò que pertany a aspectes sensorials i emocionals de cada un de nosaltres. L’obsessió per la mínima despesa física oblida, per tant, que l’esforç físic és un important alliberador de tensions psicològiques i que a mesura que anem reduint els nostres estímuls motrius anem perdent també aquesta possibilitat de fer net amb l’estrès i la fatiga sensorial i emocional.
Una vegada em van dir que l'activitat física no servia per gaire res perquè si no estàs en forma no pots practicar-la i si hi estàs no et cal. No hi estic d'acord; no hem de viure l'activitat física i el nostre cos com una càrrega, com una condemna; el que cal és entendre-la com a mitjà per assolir benestar i equilibri pel nostre cos. Perquè hi ha una gran diferència entre el plaer de moure's i la competició esportiva o el culte al cos.
Des del ioga a l'aeròbic, de la bicicleta de muntanya a l’squash o el Tai-chi passant per les passejades o la piscina, en l'actualitat hi ha múltiples ofertes d'activitats físiques de caire no competitiu en les quals, el lleure i la superació personal actuen com a complement ideal al dia a dia i permeten trobar un petit oasi d'afirmació individual amb reptes que no han d’anar més enllà de la continuïtat i la constància.
A tots aquells que us heu allunyat del vostre cos us convido a recuperar-lo. No parlo ni de siluetes ni de marques ni de rendiments sinó, senzillament, d’allò que ja els antics en deien mens sana in corpore sano.
Març del 2001
Natura enllaunada
Des del punt de vista de les comunicacions i el transport, la natura ha estat des de sempre un obstacle per a l’home, i aquest se les ha hagut d’empescar de moltes maneres per tal de poder-s’hi desplaçar de manera més o menys eficient. La utilització d'aquestes adaptacions són l’arrel del que avui dia anomenem esports d’aventura, unes especialitats esportives basades tant en el domini d'unes determinades tècniques com en el coneixement i el respecte per l'entorn on es desenvolupen.
Cal tenir ben present, però, que paral·lelament a aquestes disciplines esportives s'està desenvolupant un altre concepte d’esports d’aventura, molt més genèric i insubstancial, darrera del qual s’hi amaga un segment important del sector turístic.
Activitats de risc controlat en el medi natural que permeten que gairebé qualsevol persona es pugui convertir en un tres i no res en “esportista” i “aventurer” s'estan implantant en el nostre territori amb un tipus d'oferta que permet, per exemple, enfundar-se en un vestit de neoprè per baixar fent ràfting la Noguera Pallaresa - amb l’orgull d’aquell que es llança a desafiar a la natura salvatge - preocupant-se només de remar fort si el monitor t'ho mana.
Aquests tipus d'activitats, que prometen emocions i sensacions diferents amb el medi natural com a rerafons, corren en perill de convertir-se en simples simulacres aptes per a tots els públics encaminats a atraure a un tipus de públic passiu que arriba, es disfressa, es fa la fotografia reglamentaria (quina gràcia tindria si no hi hagués fotografia ?) fa l'activitat i se'n va, convençut de la seva proesa quan en realitat no ha estat més que el simple usuari d'una natura enllaunada i fins hi tot artificial.
Apropar al profà a disciplines molt especialitzades en qualitat d'usuari no em sembla pas malament, tothom té dret a guanyar-se la vida i a més és molt divertit de practicar, però des del punt de vista educatiu em sembla que es perd una magnífica oportunitat per fer arribar a aquests practicants la veritable essència d'allò que estan fent, tot convertint la relació de l'individu amb la natura en un Dragon Khan qualsevol.
Juny de 2002
Abans d'omplir els horaris
El ventall d’ofertes d’activitats extraescolars entre les quals els pares hauran d’escollir aquest inici de curs és extens i molt divers.
Degut als molts condicionants que envolten aquesta elecció ( combinar horaris, sobretot ) massa vegades es desatenen els aspectes qualitatius de l’oferta escollida per donar prioritat a l’hora i el dia en que aquella activitat és porta a terme. Aquest tipus d’elecció és del tot comprensible dins dels paràmetres de la societat on ens movem, però tot i aquesta certa necessitat d’escollir mirant l’horari caldria mantenir una certa sensibilitat cap a l’activitat en ella mateixa i a les persones que la realitzen.
Una de les imatges més desmotivadores que recordo de l’època en que vaig estar a l’escola d’Atletisme del GEiEG té molt a veure amb tot això.
Els primers anys després del trasllat cap a Palau, les instal·lacions no estaven acabades ( l’actual edifici no era més que un gran esquelet de formigó ) i només hi havia la pista i el barracons prefabricats que servien de vestuaris. En aquelles condicions els dies que hi havia pluja ens era del tot impossible fer qualsevol activitat perquè no disposàvem de cap mena de cobert; era per aquest motiu que demanàvem als pares que en els dies de pluja no portessin els seus fills.
Doncs bé, no hi va haver dia de pluja que no ens trobéssim amb deu o quinze nens i nenes literalment descarregats a les portes de Palau. Us puc assegurar que estar amb un paraigües sota la pluja intentant fer entendre a algú una cosa de sentit comú és una sensació d’impotència que et fa qüestionar el valor del que estàs fent.
Tant per als monitors com pels nens i nenes la col·laboració i l’interès dels pares actua com a estímul cap al treball de qualitat. I la qualitat del treball que realitzen els nens i nenes em sembla que és una mica més important que omplir els buits d’un l’horari.
Setembre de 2001
Operació Talent
Us haig de confessar que bona part del que ara us vull parlar em va venir al cap mirant el programa Operacion Triunfo, observant com els mestres no paraven de demostrar als alumnes el gran camí que els queda per recórrer, tot i el seu innegable talent, tot argumentant que una figura es construeix a partir d’uns fonaments que abarquen molt més enllà d’allò pel que s’estan preparant estrictament. De seguida em va venir al cap la iniciació esportiva i el gran debat sobre quina és la millor edat per començar a especialitzar un jove esportista.
El talent és un do eteri i inquantificable que si es conrea adequadament, atorga una especial capacitat, a la persona que el posseeix, de fer amb gran èxit allò que per d’altres suposa una dificultat o bé és senzillament impossible. Massa sovint, però, hi ha pressa per detectar talents, per construir aquella figura que sempre més passarà a formar part del currículum del seu descobridor o del seu club d’origen.
Cal deixar passar bona part de l’etapa del desenvolupament corporal per detectar la justa mesura de les possibilitats de cadascú, per evitar veure talent allà on senzillament hi ha superioritat física fruit del ritmes desiguals de desenvolupament. En la meva experiència a l’escola d’atletisme he vist com autèntics dominadors en categories petites es desfeien com el glaç a mesura que el seu cos experimentava els canvis púberals, amb els mateixos ulls que ara gaudeixen veien com un nen del que alguns d’aquests figures s’enreien per la seva petita estatura i els seus discrets resultats, s’està convertint en una de les gran promeses de la velocitat Catalana.
No voldria que se’m malinterpretés, perquè jo crec en la detecció de joves talents i no ens faria cap mal que hi hagués programes dissenyats per aquesta finalitat, que recorreguessin les escoles del nostre país oferint un gran ventall de disciplines esportives. El que m’amoïna és la pressa i la pressió per a obtenir resultats a curt termini; factors completament incompatibles amb el correcte treball de base: multidisciplinar pel que fa a habilitats, diversificat pel que fa a les experiències i integral pel que fa desenvolupament de l’esportista com a persona.
El talent és un do eteri i inquantificable que si es conrea adequadament, atorga una especial capacitat, a la persona que el posseeix, de fer amb gran èxit allò que per d’altres suposa una dificultat o bé és senzillament impossible. Massa sovint, però, hi ha pressa per detectar talents, per construir aquella figura que sempre més passarà a formar part del currículum del seu descobridor o del seu club d’origen.
Cal deixar passar bona part de l’etapa del desenvolupament corporal per detectar la justa mesura de les possibilitats de cadascú, per evitar veure talent allà on senzillament hi ha superioritat física fruit del ritmes desiguals de desenvolupament. En la meva experiència a l’escola d’atletisme he vist com autèntics dominadors en categories petites es desfeien com el glaç a mesura que el seu cos experimentava els canvis púberals, amb els mateixos ulls que ara gaudeixen veien com un nen del que alguns d’aquests figures s’enreien per la seva petita estatura i els seus discrets resultats, s’està convertint en una de les gran promeses de la velocitat Catalana.
No voldria que se’m malinterpretés, perquè jo crec en la detecció de joves talents i no ens faria cap mal que hi hagués programes dissenyats per aquesta finalitat, que recorreguessin les escoles del nostre país oferint un gran ventall de disciplines esportives. El que m’amoïna és la pressa i la pressió per a obtenir resultats a curt termini; factors completament incompatibles amb el correcte treball de base: multidisciplinar pel que fa a habilitats, diversificat pel que fa a les experiències i integral pel que fa desenvolupament de l’esportista com a persona.
Marc de 2002
I després, què ?
L’Àlex Crivillé s’ha retirat. Com tot esportista de més o menys èlit ha arribat a aquell estat en que les sensacions i les vibracions amb les quals la pràctica d’alt nivell t’omplia l’esperit s’esvaeixen; Tot d’una descobreixes que allò que fins aleshores ha esta la teva fixació, que ha concentrat els teus objectius, els teus esforços, els teus somnis... s’ha acabat. Has arribat al final d’un camí. Mires enrera i et tornen els records, les emocions, les alegries i les decepcions. Mires endavant i només veus una pancarta de benvinguda a la resta de la vida.
L’Àlex Crivillé ha estat un parell de vegades campió del món, i d’un esport que mou molts diners. Des de la distància sembla que té la vida més o menys solucionada i que, amb una petita barreja de seny i de sort, no tindrà massa problemes per anar més enllà de la “pancarta”. Sembla que podrà viure confortablement fent valer el seu prestigi i la seva experiència per treballar en algun o altre lloc dins de la maquinària del campionat del món de motos.
Però són molts els esportistes que dedicant una quantitat de temps i d’esforç similars als seus, arriben al final de la seva etapa esportiva amb un currículum carregat d’èxits i medalles, però que al tractar-se d’esports o disciplines molt més minoritàries, aquest currículum els serveix de ben poc a l’hora de trobar sortida professional.
És per això que pares i entrenadors han de tenir molt clar que per molta projecció que tingui, cal que l’esportista no deixi de banda totalment la seva formació; és molt important que aquest entorn toqui de peus a terra i no deixi coix l’esportista d’aspectes importants per encarar la llarga etapa que li espera un cop retirat de la seva vida esportiva.
Per molt bons que siguin els sous o les beques, no deixen de ser contractes altament especialitzats i amb data de caducitat. I no podem tancar a algú dins d’una bombolla de la qual tard o d’hora n’haurà de sortir, pensant que uns quants anys d’èxits li serviran per viure de la rifeta la resta de la vida, tot i que a algú li hagi sortit bé la jugada. I no em refereixo precisament a l’Àlex Crivillé.
Juny de 2002
Carros de foc
Potser he vist Carros de Foc unes deu o dotze vegades. I cada vegada que la veig se’m posa la pell de gallina, m’emociono, em poso nerviós... i és que en el fons, l’esport és un suma de sensacions per a qui el practica.
Quan miro enrera i repasso el munt d’hores que he dedicat a entrenar-me, aguantant fins l’última sèrie o aixecant un xic més de pes en les sessions del gimnàs, el que més present se’m fa no són ni les marques del cronòmetre ni la quantitat de quilos de la barra: quan miro enrera i repasso el munt d’hores que he dedicat a entrenar-me, m’adono que el millor que n’he tret de l’esport són un ventall de sensacions que difícilment les hauria pogut experimentar en algun altre camp. L’ambició per esgotar el potencial del teu cos; l’amistat i la complicitat dels companys que somien i pateixen el mateix que tu; l’amargor de derrota; l’estat de forma perfecte, on córrer esdevé la millor forma d’expressar-te, de sentir-te viu.
Doncs bé, Carros de Foc és tot això i més. M’atreveixo a dir que Carros de Foc és la metàfora de l’Esport per excel·lència.
L’Esport d’en Harold Abrahams, aquell que cal afrontar-lo amb la voluntat de deixar-ho tot per apostar per un únic objectiu, la victòria.
L’Esport de l’Èric Lidell, aquell que permet trobar-te a tu mateix , que t’ensenya qui ets i fins on pots arribar.
L’Esport de Lord Lindsay, aquell que és pura diversió i que està a anys llum del de l’Aubrey Montague, víctima d’aquell Esport que no et respecta els somnis ni les ambicions i que es capaç de deixar-te, sense cap remordiment, a les portes de glòria després d’anys de dedicació.
L’Esport com a tradició, però en constant modernització. L’Esport de l’amateur i del professional, com en Sam Mussabini. L’Esport dels interessos i dels aprofitats. L’Esport dels desagraïts. L’Esport dels valents i dels covards. L'Esport del companyerisme i la rivalitat.
L’esport com a llegenda d’un grup de joves amb foc en el cor i ales en els peus.
Quan miro enrera i repasso el munt d’hores que he dedicat a entrenar-me, aguantant fins l’última sèrie o aixecant un xic més de pes en les sessions del gimnàs, el que més present se’m fa no són ni les marques del cronòmetre ni la quantitat de quilos de la barra: quan miro enrera i repasso el munt d’hores que he dedicat a entrenar-me, m’adono que el millor que n’he tret de l’esport són un ventall de sensacions que difícilment les hauria pogut experimentar en algun altre camp. L’ambició per esgotar el potencial del teu cos; l’amistat i la complicitat dels companys que somien i pateixen el mateix que tu; l’amargor de derrota; l’estat de forma perfecte, on córrer esdevé la millor forma d’expressar-te, de sentir-te viu.
Doncs bé, Carros de Foc és tot això i més. M’atreveixo a dir que Carros de Foc és la metàfora de l’Esport per excel·lència.
L’Esport d’en Harold Abrahams, aquell que cal afrontar-lo amb la voluntat de deixar-ho tot per apostar per un únic objectiu, la victòria.
L’Esport de l’Èric Lidell, aquell que permet trobar-te a tu mateix , que t’ensenya qui ets i fins on pots arribar.
L’Esport de Lord Lindsay, aquell que és pura diversió i que està a anys llum del de l’Aubrey Montague, víctima d’aquell Esport que no et respecta els somnis ni les ambicions i que es capaç de deixar-te, sense cap remordiment, a les portes de glòria després d’anys de dedicació.
L’Esport com a tradició, però en constant modernització. L’Esport de l’amateur i del professional, com en Sam Mussabini. L’Esport dels interessos i dels aprofitats. L’Esport dels desagraïts. L’Esport dels valents i dels covards. L'Esport del companyerisme i la rivalitat.
L’esport com a llegenda d’un grup de joves amb foc en el cor i ales en els peus.
Abril de 2001
Activitat física a la tercera edat
El nostre país s’està apropant poc a poc a una certa maduresa pel que fa a l’aproximació de l’individu cap a l’activitat física regular i amb el anys s’està assumint socialment que l’activitat física regular a qualsevol edat aporta beneficis positius. Un dels sectors socials més beneficiat per aquest allunyament de la sedentarització serà sens dubte l’anomenada tercera edat.
La pràctica regular d’activitats física permet viure el procés natural de l’envelliment d’una manera no traumàtica, perquè l’envelliment és una etapa intríseca de la vida amb la qual s’ha d’aprendre a conviure.
Aspectes com el progressiu deteriorament del sistema nerviós, amb la consegüent pèrdua de coordinació i orientació, o la rigidesa muscular i articular, que afecta negativament des del caminar fins al respirar, fan que l’individu que envelleix entri en un espiral desmoralitzador on cada cop es creu més inútil per a realitzar segons quines coses i es resignen a no fer-les. I la resignació és el gran aliat de l’envelliment perquè com menys fas una cosa més ràpidament perds la capacitat de fer-la.
Qualsevol persona correctament avaluada, sense malalties o discapacitats que li ho impedeixen de manera molt manifesta, pot executar un programa d’activitat física sempre que hi estigui suficientment motivat. Actuant significativament sobre aspectes com ara la millora de les habilitats manuals o de precisió, en l’autonomia dels desplaçaments o en les activitats de relació i comunicació, estarem fomentant el principal focus de motivació que és, sens dubte, l’assoliment d’unes eines d’adaptació al deteriorament físic fruit de l’edat.
Amb la millora progressiva de l’autonomia es millora substancialment l’autoestima i en la mesura que siguem capaços de transmetre als nostres avis ganes de viure més i millor, alhora que els ensenyem que són capaços de fer-ho, els hi estarem donant corda per gaudir de la última part d’aquest joc que alguns anomenen vida.
La pràctica regular d’activitats física permet viure el procés natural de l’envelliment d’una manera no traumàtica, perquè l’envelliment és una etapa intríseca de la vida amb la qual s’ha d’aprendre a conviure.
Aspectes com el progressiu deteriorament del sistema nerviós, amb la consegüent pèrdua de coordinació i orientació, o la rigidesa muscular i articular, que afecta negativament des del caminar fins al respirar, fan que l’individu que envelleix entri en un espiral desmoralitzador on cada cop es creu més inútil per a realitzar segons quines coses i es resignen a no fer-les. I la resignació és el gran aliat de l’envelliment perquè com menys fas una cosa més ràpidament perds la capacitat de fer-la.
Qualsevol persona correctament avaluada, sense malalties o discapacitats que li ho impedeixen de manera molt manifesta, pot executar un programa d’activitat física sempre que hi estigui suficientment motivat. Actuant significativament sobre aspectes com ara la millora de les habilitats manuals o de precisió, en l’autonomia dels desplaçaments o en les activitats de relació i comunicació, estarem fomentant el principal focus de motivació que és, sens dubte, l’assoliment d’unes eines d’adaptació al deteriorament físic fruit de l’edat.
Amb la millora progressiva de l’autonomia es millora substancialment l’autoestima i en la mesura que siguem capaços de transmetre als nostres avis ganes de viure més i millor, alhora que els ensenyem que són capaços de fer-ho, els hi estarem donant corda per gaudir de la última part d’aquest joc que alguns anomenen vida.
Le Tour de France
Per molts amants de l’esport el mes de juliol significa Tour de França. Quan aquest petit article us arribi a les mans, el Tour del 2001 ja s’haurà acabat i de ben segur que haurà generat un grapat de notícies que a priori són del tot imprevisibles .
En els darrers anys, però, el Tour de França que fins aleshores havia estat el referent més clar de l’anomenada èpica de l’esport, ha esdevingut el camp de batalla més aferrissat de la lluita contra el dopatge.
Amb escàndols tant sonats com els escorcolls a hores intempestives per part dels anomenats vampirs ( els comissaris antidopatge que extreuen mostres de sang dels ciclistes per detectar-hi indicis de substàncies prohibides ) o les detencions i judicis a ciclistes, entrenadors i metges, la imatge del ciclisme d’èlit s’està corrompent a grans velocitats. Però el que passa en el ciclisme és només la part més pública de la relació entre l’esport professional i el dopatge.
El món de l’esport d’èlit les grans competicions tenen molt més d’espectacle que d’esport. I l’espectacle no vol esportistes sans i forts que tenen cura de la seva salut, sinó màquines afinades al mil·límetre capaces de donar al públic rècords del món constantment o rampes del 20 % en etapes de 200 quilòmetres.
En els esports de rendiment físic tot és mesurable i quantificable. I cada vegada es vol anar més lluny. El públic, els patrocinadors i el organitzadors de proves volen espectacle, volen que se superi l’impossible i això desemboca inevitablement en el dopatge, tant en el de les substàncies prohibides com en el de les substàncies experimentals o no catalogades.
No tinc cap intenció de defensar el dopatge però tampoc em veig legitimat per condemnar-lo perquè aquest juliol, igual com haurà fet molta gent, m’hauré assegut còmodament en una terrassa a mirar com els ciclistes lluiten en una contrarellotge o pugen la Madeleine o l’Alpe d’Huez mentre jo em menjo un gelat de xocolata.
Juliol de 2001
Esclaus del mirall
Mentre treballava ens uns estudis sobre l’ús i l’abús d’asteroides anabolitzants entre els fisioculturistes, un psiquiatre de la universitat de Harvard anomenat Harrison Pope va detectar un patró de comportament bastant comú entre ells que es caracteritza per una obsessió compulsiva per desenvolupar estratègies destinades únicament a incrementar el volum de la seva musculatura. A aquest tipus de conducta el va anomenar vigorèxia.
Avui en dia l’anorèxia està a l’ordre del dia i tothom hi està més o menys familiaritzat. Doncs bé, segons diferents investigadors, s’està estenent entre els joves, sobretot homes, una conducta ( pel que sé la vigorèxia encara no esta contemplada científicament com a trastorn) en la qual el volum muscular es busca compulsivament de la mateixa manera que els i les anorèxiques busquen l’aprimament.
Els trastorns derivats de l’excessiva preocupació pel cos s’estan convertint en una autèntica epidèmia. Aquesta epidèmia, que pertany només dels països desenvolupats a l’estil occidental, converteix a l’individu en una mena d’esclau del mirall, de les comparacions i dels estereotips, preocupat per la seva exhibició pública i embarcat en una lluita per acostar-se el més possible a allò que és considerat, de manera fictícia i distorsionada, com a bonic. Anorèxia i vigorèxia són els pols oposats d’aquesta epidèmia.
No cal dir que entre el col·lectiu fisioculturista aquestes afirmacions no són massa ben rebudes ( he llegit articles bastant crítics amb aquests posicionaments ) però crec una senyal d’alarma mai està de més. Perquè es constati l’existència d’una conducta o trastorn anomenat vigorèxia no significa, en cap cas, que tothom que es dediqui a aixecar peses estigui malalt, de la mateixa manera que l’anorèxia no treu valor a les dietes ben fetes.
Cal treballar sempre des de la prevenció, i més en aquests casos, perquè a ningú se li escapa que estem envoltats de manera cada cop més agressiva de models humans estereotipats de noies primes i homes musculosos, que conviden a deixar de banda els valors integrals de la persona per centrar-se només en uns cànons de bellesa buits i mitificats.
Maig de 2001
La premsa esportiva
Tot allò que es mou entorn de l’esport professionalitzat és desmesurat. Des dels sous desorbitats de les grans estrelles fins als espectacles diversos protagonitzats per aquestes mateixes estrelles, els seus directius o els seus rivals, que omplen diaris, revistes i programes de ràdio i televisió.
Els diaris esportius m’agrada llegir-los com a passatemps, un petit entreteniment a les hores del pati o mentre faig el cafè havent dinat, per riure amb les seves banalitats i les seves declaracions exacerbades però també per trobar-hi aquelles aportacions lúcides de periodistes i tècnics entorn el fenomen de l’esport i que saben molt bé del que parlen. El mateix amb passa amb alguns programes de ràdio, que m’acompanyen durant alguns trajectes amb cotxe o m’ajuden a agafar al son al cap del dia.
Però hi ha una cosa que em té realment preocupat, i és pensar que algú cregui que el que surt en aquest diaris o aquest programes és realment important. No vull dir que la feina dels professionals que treballen en aquest camp no sigui important sinó, senzillament, que m’amoïna pensar que no hi hagi prou sentit crític escampat per aquests móns de Déu per fer veure que tots aquests rius de tinta i aquest munts d’hores d’emissió no són més que pur espectacle; un fast-food efímer i ben poc nutritiu.
Entre tots hem convertit els grans esdeveniments esportius en les gestes èpiques dels nostres dies, amb els diaris com moderns llibres de cavalleries, i les ràdios i les televisions trobadors; personatges que anaven de poble en poble escampant proeses i glorificant herois, guanyar-se el pa amb relats i llegendes d’atractiva composició i relatiu rigor de contingut.
No hi ha cap perill en escoltar una llegenda contada per un gran trobador ni en endinsar-se en qualsevol dels grans llibres de cavalleries; a no ser que te’ls creguis massa i facis com aquell il·lustre Hidalgo de la Manxa que se’n va anar a salvar el mon amb un cavall pollós i hi va deixar la pell.
Els diaris esportius m’agrada llegir-los com a passatemps, un petit entreteniment a les hores del pati o mentre faig el cafè havent dinat, per riure amb les seves banalitats i les seves declaracions exacerbades però també per trobar-hi aquelles aportacions lúcides de periodistes i tècnics entorn el fenomen de l’esport i que saben molt bé del que parlen. El mateix amb passa amb alguns programes de ràdio, que m’acompanyen durant alguns trajectes amb cotxe o m’ajuden a agafar al son al cap del dia.
Però hi ha una cosa que em té realment preocupat, i és pensar que algú cregui que el que surt en aquest diaris o aquest programes és realment important. No vull dir que la feina dels professionals que treballen en aquest camp no sigui important sinó, senzillament, que m’amoïna pensar que no hi hagi prou sentit crític escampat per aquests móns de Déu per fer veure que tots aquests rius de tinta i aquest munts d’hores d’emissió no són més que pur espectacle; un fast-food efímer i ben poc nutritiu.
Entre tots hem convertit els grans esdeveniments esportius en les gestes èpiques dels nostres dies, amb els diaris com moderns llibres de cavalleries, i les ràdios i les televisions trobadors; personatges que anaven de poble en poble escampant proeses i glorificant herois, guanyar-se el pa amb relats i llegendes d’atractiva composició i relatiu rigor de contingut.
No hi ha cap perill en escoltar una llegenda contada per un gran trobador ni en endinsar-se en qualsevol dels grans llibres de cavalleries; a no ser que te’ls creguis massa i facis com aquell il·lustre Hidalgo de la Manxa que se’n va anar a salvar el mon amb un cavall pollós i hi va deixar la pell.
Maig 2002
Seleccions Catalanes
Ara fa cosa de quatre anys molts Catalans i Catalanes vam signar a favor de la independència de les seleccions esportives del nostre país respecta de les de l’Estat Espanyol. En l’eufòria del moment fins i tot semblava que finalment s’engegava un procés definitiu i seriós cap a la consolidació de la presència internacional Catalana.
Han passat quatre anys i estem allà mateix o pitjor, perquè aquell esperit que va néixer de la voluntat i la il·lusió popular s’ha corromput a mans d’interessos ben diversos però amb un objectiu que a mi em sembla bastant clar: “com podem tenir ben contents aquesta colla sense canviar massa res?”.
Ben mirat, tampoc és del tot incoherent que un país que no ho és tingui unes seleccions que tampoc ho siguin, però aquestes reflexions s’escapen i molt del camp de l’esport; però ja m’explicareu com ha de ser compatible poder crear i defensar, des del capdavant d’una federació per exemple, una selecció catalana independent mentre es mira cap a Madrid intentant no perdre posicions en els llocs on hi ha el poder polític i econòmic real.
Tot abraçant la bandera i apel·lant a allò del seny, que tant sembla que ens agrada i ens distingeix als Catalans, ens estant fent combregar amb rodes de molí; ben entretinguts amb uns partits de fireta efímers que ens deixen embadalits pensant en que bonic que seria si tot això fos veritat.
Seleccions, federacions, autonomia, independència, il·lusions, diners i poder. Tot plegat una disputa ben estranya entre aquells que des de les institucions diuen que anem pel bon camí i aquells que sentim que aquest bon camí no porta massa enlloc.
Suposo que no es qüestió de veure fantasmes i doble joc al darrera de tot plegat però no m’agrada la idea que alguns s’arribin a creure que els catalans som una gent que ens conformem en deixar que les estructures de poder esportiu es mantinguin inalterables, mentre se’ns deixi somiar un dia a l’any.
Febrer de 2002
De tornades i retirades
Quan escric aquestes ratlles fa just un parell de dies que Michael Jordan ha anunciat que torna. Paral·lelament a aquest retorn un bon amic meu ha decidit retirar-se; m’explica que vol deixar espai entre ell i el món al qual ha dedicat hores i hores de la seva vida per treure’s del cap una terrible sensació de fracàs. No n’estic del tot segur, però em sembla que cap de les dues és una bona notícia.
Michael Jordan és una llegenda de l’esport; és aquell pòster clavat a la paret fent una esmaixada impossible; és aquella darrera cistella quan amb una frenada seca deixa assegut al defensor i llença per guanyar el seu sisè anell. Michael Jordan tenia el final perfecte per a la seva fantàstica carrera, aquell que tot esportista un dia ha somiat.
El meu amic no volia ser una llegenda de l’esport, tot i que mentre mirava els pòsters dels seus ídols somiava en ser un dia protagonista d’alguna gran final; Durant molts anys ha deixat la pell i les il·lusions sobre la pista però no tindrà el final que un dia va somiar; potser perquè mai va arribar a creure’s que el podria tenir.
Si pogués a en Michael Jordan li demanaria que s’ho repensés; perquè tinc por que la seva tornada signifiqui un pas enrera, un fre pel saludable canvi generacional, eclipsant amb la seva poderosa ombra als nous valors dels temps moderns - deixant de banda que és possible que faci vulnerable la seva llegenda.
Al meu amic no li puc demanar massa cosa perquè em sembla que té el ressentiment molt clavat. El que li recomano és que, encara que vulgui començar una nova aventura i allunyar-se un xic de tot, no es miri amb recel el seu passat perquè com diu aquell nunca el tiempo es perdido.
En fi, que alguns no saben veure quan és l’hora de plegar i donar el relleu mentre d’altres pleguen decebuts; fins en això l’esport és com la vida.
Michael Jordan és una llegenda de l’esport; és aquell pòster clavat a la paret fent una esmaixada impossible; és aquella darrera cistella quan amb una frenada seca deixa assegut al defensor i llença per guanyar el seu sisè anell. Michael Jordan tenia el final perfecte per a la seva fantàstica carrera, aquell que tot esportista un dia ha somiat.
El meu amic no volia ser una llegenda de l’esport, tot i que mentre mirava els pòsters dels seus ídols somiava en ser un dia protagonista d’alguna gran final; Durant molts anys ha deixat la pell i les il·lusions sobre la pista però no tindrà el final que un dia va somiar; potser perquè mai va arribar a creure’s que el podria tenir.
Si pogués a en Michael Jordan li demanaria que s’ho repensés; perquè tinc por que la seva tornada signifiqui un pas enrera, un fre pel saludable canvi generacional, eclipsant amb la seva poderosa ombra als nous valors dels temps moderns - deixant de banda que és possible que faci vulnerable la seva llegenda.
Al meu amic no li puc demanar massa cosa perquè em sembla que té el ressentiment molt clavat. El que li recomano és que, encara que vulgui començar una nova aventura i allunyar-se un xic de tot, no es miri amb recel el seu passat perquè com diu aquell nunca el tiempo es perdido.
En fi, que alguns no saben veure quan és l’hora de plegar i donar el relleu mentre d’altres pleguen decebuts; fins en això l’esport és com la vida.
Octubre de 2002
Subscriure's a:
Missatges (Atom)