Per molts amants de l’esport el mes de juliol significa Tour de França. Quan aquest petit article us arribi a les mans, el Tour del 2001 ja s’haurà acabat i de ben segur que haurà generat un grapat de notícies que a priori són del tot imprevisibles .
En els darrers anys, però, el Tour de França que fins aleshores havia estat el referent més clar de l’anomenada èpica de l’esport, ha esdevingut el camp de batalla més aferrissat de la lluita contra el dopatge.
Amb escàndols tant sonats com els escorcolls a hores intempestives per part dels anomenats vampirs ( els comissaris antidopatge que extreuen mostres de sang dels ciclistes per detectar-hi indicis de substàncies prohibides ) o les detencions i judicis a ciclistes, entrenadors i metges, la imatge del ciclisme d’èlit s’està corrompent a grans velocitats. Però el que passa en el ciclisme és només la part més pública de la relació entre l’esport professional i el dopatge.
El món de l’esport d’èlit les grans competicions tenen molt més d’espectacle que d’esport. I l’espectacle no vol esportistes sans i forts que tenen cura de la seva salut, sinó màquines afinades al mil·límetre capaces de donar al públic rècords del món constantment o rampes del 20 % en etapes de 200 quilòmetres.
En els esports de rendiment físic tot és mesurable i quantificable. I cada vegada es vol anar més lluny. El públic, els patrocinadors i el organitzadors de proves volen espectacle, volen que se superi l’impossible i això desemboca inevitablement en el dopatge, tant en el de les substàncies prohibides com en el de les substàncies experimentals o no catalogades.
No tinc cap intenció de defensar el dopatge però tampoc em veig legitimat per condemnar-lo perquè aquest juliol, igual com haurà fet molta gent, m’hauré assegut còmodament en una terrassa a mirar com els ciclistes lluiten en una contrarellotge o pugen la Madeleine o l’Alpe d’Huez mentre jo em menjo un gelat de xocolata.
Juliol de 2001