Potser he vist Carros de Foc unes deu o dotze vegades. I cada vegada que la veig se’m posa la pell de gallina, m’emociono, em poso nerviós... i és que en el fons, l’esport és un suma de sensacions per a qui el practica.
Quan miro enrera i repasso el munt d’hores que he dedicat a entrenar-me, aguantant fins l’última sèrie o aixecant un xic més de pes en les sessions del gimnàs, el que més present se’m fa no són ni les marques del cronòmetre ni la quantitat de quilos de la barra: quan miro enrera i repasso el munt d’hores que he dedicat a entrenar-me, m’adono que el millor que n’he tret de l’esport són un ventall de sensacions que difícilment les hauria pogut experimentar en algun altre camp. L’ambició per esgotar el potencial del teu cos; l’amistat i la complicitat dels companys que somien i pateixen el mateix que tu; l’amargor de derrota; l’estat de forma perfecte, on córrer esdevé la millor forma d’expressar-te, de sentir-te viu.
Doncs bé, Carros de Foc és tot això i més. M’atreveixo a dir que Carros de Foc és la metàfora de l’Esport per excel·lència.
L’Esport d’en Harold Abrahams, aquell que cal afrontar-lo amb la voluntat de deixar-ho tot per apostar per un únic objectiu, la victòria.
L’Esport de l’Èric Lidell, aquell que permet trobar-te a tu mateix , que t’ensenya qui ets i fins on pots arribar.
L’Esport de Lord Lindsay, aquell que és pura diversió i que està a anys llum del de l’Aubrey Montague, víctima d’aquell Esport que no et respecta els somnis ni les ambicions i que es capaç de deixar-te, sense cap remordiment, a les portes de glòria després d’anys de dedicació.
L’Esport com a tradició, però en constant modernització. L’Esport de l’amateur i del professional, com en Sam Mussabini. L’Esport dels interessos i dels aprofitats. L’Esport dels desagraïts. L’Esport dels valents i dels covards. L'Esport del companyerisme i la rivalitat.
L’esport com a llegenda d’un grup de joves amb foc en el cor i ales en els peus.
Quan miro enrera i repasso el munt d’hores que he dedicat a entrenar-me, aguantant fins l’última sèrie o aixecant un xic més de pes en les sessions del gimnàs, el que més present se’m fa no són ni les marques del cronòmetre ni la quantitat de quilos de la barra: quan miro enrera i repasso el munt d’hores que he dedicat a entrenar-me, m’adono que el millor que n’he tret de l’esport són un ventall de sensacions que difícilment les hauria pogut experimentar en algun altre camp. L’ambició per esgotar el potencial del teu cos; l’amistat i la complicitat dels companys que somien i pateixen el mateix que tu; l’amargor de derrota; l’estat de forma perfecte, on córrer esdevé la millor forma d’expressar-te, de sentir-te viu.
Doncs bé, Carros de Foc és tot això i més. M’atreveixo a dir que Carros de Foc és la metàfora de l’Esport per excel·lència.
L’Esport d’en Harold Abrahams, aquell que cal afrontar-lo amb la voluntat de deixar-ho tot per apostar per un únic objectiu, la victòria.
L’Esport de l’Èric Lidell, aquell que permet trobar-te a tu mateix , que t’ensenya qui ets i fins on pots arribar.
L’Esport de Lord Lindsay, aquell que és pura diversió i que està a anys llum del de l’Aubrey Montague, víctima d’aquell Esport que no et respecta els somnis ni les ambicions i que es capaç de deixar-te, sense cap remordiment, a les portes de glòria després d’anys de dedicació.
L’Esport com a tradició, però en constant modernització. L’Esport de l’amateur i del professional, com en Sam Mussabini. L’Esport dels interessos i dels aprofitats. L’Esport dels desagraïts. L’Esport dels valents i dels covards. L'Esport del companyerisme i la rivalitat.
L’esport com a llegenda d’un grup de joves amb foc en el cor i ales en els peus.
Abril de 2001