Ara fa cosa de quatre anys molts Catalans i Catalanes vam signar a favor de la independència de les seleccions esportives del nostre país respecta de les de l’Estat Espanyol. En l’eufòria del moment fins i tot semblava que finalment s’engegava un procés definitiu i seriós cap a la consolidació de la presència internacional Catalana.
Han passat quatre anys i estem allà mateix o pitjor, perquè aquell esperit que va néixer de la voluntat i la il·lusió popular s’ha corromput a mans d’interessos ben diversos però amb un objectiu que a mi em sembla bastant clar: “com podem tenir ben contents aquesta colla sense canviar massa res?”.
Ben mirat, tampoc és del tot incoherent que un país que no ho és tingui unes seleccions que tampoc ho siguin, però aquestes reflexions s’escapen i molt del camp de l’esport; però ja m’explicareu com ha de ser compatible poder crear i defensar, des del capdavant d’una federació per exemple, una selecció catalana independent mentre es mira cap a Madrid intentant no perdre posicions en els llocs on hi ha el poder polític i econòmic real.
Tot abraçant la bandera i apel·lant a allò del seny, que tant sembla que ens agrada i ens distingeix als Catalans, ens estant fent combregar amb rodes de molí; ben entretinguts amb uns partits de fireta efímers que ens deixen embadalits pensant en que bonic que seria si tot això fos veritat.
Seleccions, federacions, autonomia, independència, il·lusions, diners i poder. Tot plegat una disputa ben estranya entre aquells que des de les institucions diuen que anem pel bon camí i aquells que sentim que aquest bon camí no porta massa enlloc.
Suposo que no es qüestió de veure fantasmes i doble joc al darrera de tot plegat però no m’agrada la idea que alguns s’arribin a creure que els catalans som una gent que ens conformem en deixar que les estructures de poder esportiu es mantinguin inalterables, mentre se’ns deixi somiar un dia a l’any.