El nostre país s’està apropant poc a poc a una certa maduresa pel que fa a l’aproximació de l’individu cap a l’activitat física regular i amb el anys s’està assumint socialment que l’activitat física regular a qualsevol edat aporta beneficis positius. Un dels sectors socials més beneficiat per aquest allunyament de la sedentarització serà sens dubte l’anomenada tercera edat.
La pràctica regular d’activitats física permet viure el procés natural de l’envelliment d’una manera no traumàtica, perquè l’envelliment és una etapa intríseca de la vida amb la qual s’ha d’aprendre a conviure.
Aspectes com el progressiu deteriorament del sistema nerviós, amb la consegüent pèrdua de coordinació i orientació, o la rigidesa muscular i articular, que afecta negativament des del caminar fins al respirar, fan que l’individu que envelleix entri en un espiral desmoralitzador on cada cop es creu més inútil per a realitzar segons quines coses i es resignen a no fer-les. I la resignació és el gran aliat de l’envelliment perquè com menys fas una cosa més ràpidament perds la capacitat de fer-la.
Qualsevol persona correctament avaluada, sense malalties o discapacitats que li ho impedeixen de manera molt manifesta, pot executar un programa d’activitat física sempre que hi estigui suficientment motivat. Actuant significativament sobre aspectes com ara la millora de les habilitats manuals o de precisió, en l’autonomia dels desplaçaments o en les activitats de relació i comunicació, estarem fomentant el principal focus de motivació que és, sens dubte, l’assoliment d’unes eines d’adaptació al deteriorament físic fruit de l’edat.
Amb la millora progressiva de l’autonomia es millora substancialment l’autoestima i en la mesura que siguem capaços de transmetre als nostres avis ganes de viure més i millor, alhora que els ensenyem que són capaços de fer-ho, els hi estarem donant corda per gaudir de la última part d’aquest joc que alguns anomenen vida.
La pràctica regular d’activitats física permet viure el procés natural de l’envelliment d’una manera no traumàtica, perquè l’envelliment és una etapa intríseca de la vida amb la qual s’ha d’aprendre a conviure.
Aspectes com el progressiu deteriorament del sistema nerviós, amb la consegüent pèrdua de coordinació i orientació, o la rigidesa muscular i articular, que afecta negativament des del caminar fins al respirar, fan que l’individu que envelleix entri en un espiral desmoralitzador on cada cop es creu més inútil per a realitzar segons quines coses i es resignen a no fer-les. I la resignació és el gran aliat de l’envelliment perquè com menys fas una cosa més ràpidament perds la capacitat de fer-la.
Qualsevol persona correctament avaluada, sense malalties o discapacitats que li ho impedeixen de manera molt manifesta, pot executar un programa d’activitat física sempre que hi estigui suficientment motivat. Actuant significativament sobre aspectes com ara la millora de les habilitats manuals o de precisió, en l’autonomia dels desplaçaments o en les activitats de relació i comunicació, estarem fomentant el principal focus de motivació que és, sens dubte, l’assoliment d’unes eines d’adaptació al deteriorament físic fruit de l’edat.
Amb la millora progressiva de l’autonomia es millora substancialment l’autoestima i en la mesura que siguem capaços de transmetre als nostres avis ganes de viure més i millor, alhora que els ensenyem que són capaços de fer-ho, els hi estarem donant corda per gaudir de la última part d’aquest joc que alguns anomenen vida.