Mentre treballava ens uns estudis sobre l’ús i l’abús d’asteroides anabolitzants entre els fisioculturistes, un psiquiatre de la universitat de Harvard anomenat Harrison Pope va detectar un patró de comportament bastant comú entre ells que es caracteritza per una obsessió compulsiva per desenvolupar estratègies destinades únicament a incrementar el volum de la seva musculatura. A aquest tipus de conducta el va anomenar vigorèxia.
Avui en dia l’anorèxia està a l’ordre del dia i tothom hi està més o menys familiaritzat. Doncs bé, segons diferents investigadors, s’està estenent entre els joves, sobretot homes, una conducta ( pel que sé la vigorèxia encara no esta contemplada científicament com a trastorn) en la qual el volum muscular es busca compulsivament de la mateixa manera que els i les anorèxiques busquen l’aprimament.
Els trastorns derivats de l’excessiva preocupació pel cos s’estan convertint en una autèntica epidèmia. Aquesta epidèmia, que pertany només dels països desenvolupats a l’estil occidental, converteix a l’individu en una mena d’esclau del mirall, de les comparacions i dels estereotips, preocupat per la seva exhibició pública i embarcat en una lluita per acostar-se el més possible a allò que és considerat, de manera fictícia i distorsionada, com a bonic. Anorèxia i vigorèxia són els pols oposats d’aquesta epidèmia.
No cal dir que entre el col·lectiu fisioculturista aquestes afirmacions no són massa ben rebudes ( he llegit articles bastant crítics amb aquests posicionaments ) però crec una senyal d’alarma mai està de més. Perquè es constati l’existència d’una conducta o trastorn anomenat vigorèxia no significa, en cap cas, que tothom que es dediqui a aixecar peses estigui malalt, de la mateixa manera que l’anorèxia no treu valor a les dietes ben fetes.
Cal treballar sempre des de la prevenció, i més en aquests casos, perquè a ningú se li escapa que estem envoltats de manera cada cop més agressiva de models humans estereotipats de noies primes i homes musculosos, que conviden a deixar de banda els valors integrals de la persona per centrar-se només en uns cànons de bellesa buits i mitificats.
Maig de 2001