Us haig de confessar que bona part del que ara us vull parlar em va venir al cap mirant el programa Operacion Triunfo, observant com els mestres no paraven de demostrar als alumnes el gran camí que els queda per recórrer, tot i el seu innegable talent, tot argumentant que una figura es construeix a partir d’uns fonaments que abarquen molt més enllà d’allò pel que s’estan preparant estrictament. De seguida em va venir al cap la iniciació esportiva i el gran debat sobre quina és la millor edat per començar a especialitzar un jove esportista.
El talent és un do eteri i inquantificable que si es conrea adequadament, atorga una especial capacitat, a la persona que el posseeix, de fer amb gran èxit allò que per d’altres suposa una dificultat o bé és senzillament impossible. Massa sovint, però, hi ha pressa per detectar talents, per construir aquella figura que sempre més passarà a formar part del currículum del seu descobridor o del seu club d’origen.
Cal deixar passar bona part de l’etapa del desenvolupament corporal per detectar la justa mesura de les possibilitats de cadascú, per evitar veure talent allà on senzillament hi ha superioritat física fruit del ritmes desiguals de desenvolupament. En la meva experiència a l’escola d’atletisme he vist com autèntics dominadors en categories petites es desfeien com el glaç a mesura que el seu cos experimentava els canvis púberals, amb els mateixos ulls que ara gaudeixen veien com un nen del que alguns d’aquests figures s’enreien per la seva petita estatura i els seus discrets resultats, s’està convertint en una de les gran promeses de la velocitat Catalana.
No voldria que se’m malinterpretés, perquè jo crec en la detecció de joves talents i no ens faria cap mal que hi hagués programes dissenyats per aquesta finalitat, que recorreguessin les escoles del nostre país oferint un gran ventall de disciplines esportives. El que m’amoïna és la pressa i la pressió per a obtenir resultats a curt termini; factors completament incompatibles amb el correcte treball de base: multidisciplinar pel que fa a habilitats, diversificat pel que fa a les experiències i integral pel que fa desenvolupament de l’esportista com a persona.
El talent és un do eteri i inquantificable que si es conrea adequadament, atorga una especial capacitat, a la persona que el posseeix, de fer amb gran èxit allò que per d’altres suposa una dificultat o bé és senzillament impossible. Massa sovint, però, hi ha pressa per detectar talents, per construir aquella figura que sempre més passarà a formar part del currículum del seu descobridor o del seu club d’origen.
Cal deixar passar bona part de l’etapa del desenvolupament corporal per detectar la justa mesura de les possibilitats de cadascú, per evitar veure talent allà on senzillament hi ha superioritat física fruit del ritmes desiguals de desenvolupament. En la meva experiència a l’escola d’atletisme he vist com autèntics dominadors en categories petites es desfeien com el glaç a mesura que el seu cos experimentava els canvis púberals, amb els mateixos ulls que ara gaudeixen veien com un nen del que alguns d’aquests figures s’enreien per la seva petita estatura i els seus discrets resultats, s’està convertint en una de les gran promeses de la velocitat Catalana.
No voldria que se’m malinterpretés, perquè jo crec en la detecció de joves talents i no ens faria cap mal que hi hagués programes dissenyats per aquesta finalitat, que recorreguessin les escoles del nostre país oferint un gran ventall de disciplines esportives. El que m’amoïna és la pressa i la pressió per a obtenir resultats a curt termini; factors completament incompatibles amb el correcte treball de base: multidisciplinar pel que fa a habilitats, diversificat pel que fa a les experiències i integral pel que fa desenvolupament de l’esportista com a persona.
Marc de 2002