El ventall d’ofertes d’activitats extraescolars entre les quals els pares hauran d’escollir aquest inici de curs és extens i molt divers.
Degut als molts condicionants que envolten aquesta elecció ( combinar horaris, sobretot ) massa vegades es desatenen els aspectes qualitatius de l’oferta escollida per donar prioritat a l’hora i el dia en que aquella activitat és porta a terme. Aquest tipus d’elecció és del tot comprensible dins dels paràmetres de la societat on ens movem, però tot i aquesta certa necessitat d’escollir mirant l’horari caldria mantenir una certa sensibilitat cap a l’activitat en ella mateixa i a les persones que la realitzen.
Una de les imatges més desmotivadores que recordo de l’època en que vaig estar a l’escola d’Atletisme del GEiEG té molt a veure amb tot això.
Els primers anys després del trasllat cap a Palau, les instal·lacions no estaven acabades ( l’actual edifici no era més que un gran esquelet de formigó ) i només hi havia la pista i el barracons prefabricats que servien de vestuaris. En aquelles condicions els dies que hi havia pluja ens era del tot impossible fer qualsevol activitat perquè no disposàvem de cap mena de cobert; era per aquest motiu que demanàvem als pares que en els dies de pluja no portessin els seus fills.
Doncs bé, no hi va haver dia de pluja que no ens trobéssim amb deu o quinze nens i nenes literalment descarregats a les portes de Palau. Us puc assegurar que estar amb un paraigües sota la pluja intentant fer entendre a algú una cosa de sentit comú és una sensació d’impotència que et fa qüestionar el valor del que estàs fent.
Tant per als monitors com pels nens i nenes la col·laboració i l’interès dels pares actua com a estímul cap al treball de qualitat. I la qualitat del treball que realitzen els nens i nenes em sembla que és una mica més important que omplir els buits d’un l’horari.
Setembre de 2001