Que l’activitat física practicada de manera regular i adequada aporta millores substancials al desenvolupament dels nens i nenes és una constatació més o menys acceptada pel saber popular. En el que ja no es posaria tant d’acord el saber popular és en quantificar que significa “activitat física regular” i encara tindria més problemes amb ”activitat física adequada”.
Omplir de significat aquests dos conceptes és la tasca a la qual ens dediquem aquells professionals ( i també molts no professionals ) de l’educació física i l’esport que treballem amb els nens i nenes. I per fer-ho cal estar mínimament format, més enllà del saber popular.
La frase que titula aquesta article es una reflexió “robada” amb la qual un meu professor il·lustrava, amb gran dosis d’ironia, un fet molt evident però que massa sovint se’ns escapa: si un arquitecte fa malament la seva feina, l’edifici se li ensorra; si un químic barreja indiscriminadament substàncies en el seu laboratori, es possible que tard o d’hora li esclati tot... Però que passa si treballant amb nens i nenes barregem de manera imprudent intensitats, càrregues, competitivitat, risc, etc. ?. Aparentment res., si més no a curt termini, perquè ”els nens no exploten ”.
En les edats en que els nens i nenes els iniciem en la pràctica de l’esport ( i cada cop és més d’hora ) el seu cos està en ple desenvolupament i si bé el saber popular ens diu que els nens són de goma i ho aguanten tot, no és ben bé cert. Els nens no són un adult en miniatura i allò que va bé als grans pot arribar a ser contraindicat amb els nens.
Estar segurs que allò que estem proposant serà efectiu i incidirà de manera positiva en el nens és difícil ( a no ser que ens pensem que tot és redueix a victòria/derrota ); el que sí que està a les nostres mans és saber que és allò que els experts ens diuen que no poden fer els nens i nenes, en cada una de les edats i estadis del seu desenvolupament, i evitar-ho de totes totes.
Saber que el que fan no els fa cap mal és el primer pas cap a l’èxit. El rigor ha de ser la base de les nostres actuacions; més enllà de la bona voluntat, del hobby o de treure’s un dinerons a final de mes. No podem oblidar que estem construint persones.
Omplir de significat aquests dos conceptes és la tasca a la qual ens dediquem aquells professionals ( i també molts no professionals ) de l’educació física i l’esport que treballem amb els nens i nenes. I per fer-ho cal estar mínimament format, més enllà del saber popular.
La frase que titula aquesta article es una reflexió “robada” amb la qual un meu professor il·lustrava, amb gran dosis d’ironia, un fet molt evident però que massa sovint se’ns escapa: si un arquitecte fa malament la seva feina, l’edifici se li ensorra; si un químic barreja indiscriminadament substàncies en el seu laboratori, es possible que tard o d’hora li esclati tot... Però que passa si treballant amb nens i nenes barregem de manera imprudent intensitats, càrregues, competitivitat, risc, etc. ?. Aparentment res., si més no a curt termini, perquè ”els nens no exploten ”.
En les edats en que els nens i nenes els iniciem en la pràctica de l’esport ( i cada cop és més d’hora ) el seu cos està en ple desenvolupament i si bé el saber popular ens diu que els nens són de goma i ho aguanten tot, no és ben bé cert. Els nens no són un adult en miniatura i allò que va bé als grans pot arribar a ser contraindicat amb els nens.
Estar segurs que allò que estem proposant serà efectiu i incidirà de manera positiva en el nens és difícil ( a no ser que ens pensem que tot és redueix a victòria/derrota ); el que sí que està a les nostres mans és saber que és allò que els experts ens diuen que no poden fer els nens i nenes, en cada una de les edats i estadis del seu desenvolupament, i evitar-ho de totes totes.
Saber que el que fan no els fa cap mal és el primer pas cap a l’èxit. El rigor ha de ser la base de les nostres actuacions; més enllà de la bona voluntat, del hobby o de treure’s un dinerons a final de mes. No podem oblidar que estem construint persones.
Gener de 2001