Tot allò que es mou entorn de l’esport professionalitzat és desmesurat. Des dels sous desorbitats de les grans estrelles fins als espectacles diversos protagonitzats per aquestes mateixes estrelles, els seus directius o els seus rivals, que omplen diaris, revistes i programes de ràdio i televisió.
Els diaris esportius m’agrada llegir-los com a passatemps, un petit entreteniment a les hores del pati o mentre faig el cafè havent dinat, per riure amb les seves banalitats i les seves declaracions exacerbades però també per trobar-hi aquelles aportacions lúcides de periodistes i tècnics entorn el fenomen de l’esport i que saben molt bé del que parlen. El mateix amb passa amb alguns programes de ràdio, que m’acompanyen durant alguns trajectes amb cotxe o m’ajuden a agafar al son al cap del dia.
Però hi ha una cosa que em té realment preocupat, i és pensar que algú cregui que el que surt en aquest diaris o aquest programes és realment important. No vull dir que la feina dels professionals que treballen en aquest camp no sigui important sinó, senzillament, que m’amoïna pensar que no hi hagi prou sentit crític escampat per aquests móns de Déu per fer veure que tots aquests rius de tinta i aquest munts d’hores d’emissió no són més que pur espectacle; un fast-food efímer i ben poc nutritiu.
Entre tots hem convertit els grans esdeveniments esportius en les gestes èpiques dels nostres dies, amb els diaris com moderns llibres de cavalleries, i les ràdios i les televisions trobadors; personatges que anaven de poble en poble escampant proeses i glorificant herois, guanyar-se el pa amb relats i llegendes d’atractiva composició i relatiu rigor de contingut.
No hi ha cap perill en escoltar una llegenda contada per un gran trobador ni en endinsar-se en qualsevol dels grans llibres de cavalleries; a no ser que te’ls creguis massa i facis com aquell il·lustre Hidalgo de la Manxa que se’n va anar a salvar el mon amb un cavall pollós i hi va deixar la pell.
Els diaris esportius m’agrada llegir-los com a passatemps, un petit entreteniment a les hores del pati o mentre faig el cafè havent dinat, per riure amb les seves banalitats i les seves declaracions exacerbades però també per trobar-hi aquelles aportacions lúcides de periodistes i tècnics entorn el fenomen de l’esport i que saben molt bé del que parlen. El mateix amb passa amb alguns programes de ràdio, que m’acompanyen durant alguns trajectes amb cotxe o m’ajuden a agafar al son al cap del dia.
Però hi ha una cosa que em té realment preocupat, i és pensar que algú cregui que el que surt en aquest diaris o aquest programes és realment important. No vull dir que la feina dels professionals que treballen en aquest camp no sigui important sinó, senzillament, que m’amoïna pensar que no hi hagi prou sentit crític escampat per aquests móns de Déu per fer veure que tots aquests rius de tinta i aquest munts d’hores d’emissió no són més que pur espectacle; un fast-food efímer i ben poc nutritiu.
Entre tots hem convertit els grans esdeveniments esportius en les gestes èpiques dels nostres dies, amb els diaris com moderns llibres de cavalleries, i les ràdios i les televisions trobadors; personatges que anaven de poble en poble escampant proeses i glorificant herois, guanyar-se el pa amb relats i llegendes d’atractiva composició i relatiu rigor de contingut.
No hi ha cap perill en escoltar una llegenda contada per un gran trobador ni en endinsar-se en qualsevol dels grans llibres de cavalleries; a no ser que te’ls creguis massa i facis com aquell il·lustre Hidalgo de la Manxa que se’n va anar a salvar el mon amb un cavall pollós i hi va deixar la pell.
Maig 2002