Quan escric aquestes ratlles fa just un parell de dies que Michael Jordan ha anunciat que torna. Paral·lelament a aquest retorn un bon amic meu ha decidit retirar-se; m’explica que vol deixar espai entre ell i el món al qual ha dedicat hores i hores de la seva vida per treure’s del cap una terrible sensació de fracàs. No n’estic del tot segur, però em sembla que cap de les dues és una bona notícia.
Michael Jordan és una llegenda de l’esport; és aquell pòster clavat a la paret fent una esmaixada impossible; és aquella darrera cistella quan amb una frenada seca deixa assegut al defensor i llença per guanyar el seu sisè anell. Michael Jordan tenia el final perfecte per a la seva fantàstica carrera, aquell que tot esportista un dia ha somiat.
El meu amic no volia ser una llegenda de l’esport, tot i que mentre mirava els pòsters dels seus ídols somiava en ser un dia protagonista d’alguna gran final; Durant molts anys ha deixat la pell i les il·lusions sobre la pista però no tindrà el final que un dia va somiar; potser perquè mai va arribar a creure’s que el podria tenir.
Si pogués a en Michael Jordan li demanaria que s’ho repensés; perquè tinc por que la seva tornada signifiqui un pas enrera, un fre pel saludable canvi generacional, eclipsant amb la seva poderosa ombra als nous valors dels temps moderns - deixant de banda que és possible que faci vulnerable la seva llegenda.
Al meu amic no li puc demanar massa cosa perquè em sembla que té el ressentiment molt clavat. El que li recomano és que, encara que vulgui començar una nova aventura i allunyar-se un xic de tot, no es miri amb recel el seu passat perquè com diu aquell nunca el tiempo es perdido.
En fi, que alguns no saben veure quan és l’hora de plegar i donar el relleu mentre d’altres pleguen decebuts; fins en això l’esport és com la vida.
Michael Jordan és una llegenda de l’esport; és aquell pòster clavat a la paret fent una esmaixada impossible; és aquella darrera cistella quan amb una frenada seca deixa assegut al defensor i llença per guanyar el seu sisè anell. Michael Jordan tenia el final perfecte per a la seva fantàstica carrera, aquell que tot esportista un dia ha somiat.
El meu amic no volia ser una llegenda de l’esport, tot i que mentre mirava els pòsters dels seus ídols somiava en ser un dia protagonista d’alguna gran final; Durant molts anys ha deixat la pell i les il·lusions sobre la pista però no tindrà el final que un dia va somiar; potser perquè mai va arribar a creure’s que el podria tenir.
Si pogués a en Michael Jordan li demanaria que s’ho repensés; perquè tinc por que la seva tornada signifiqui un pas enrera, un fre pel saludable canvi generacional, eclipsant amb la seva poderosa ombra als nous valors dels temps moderns - deixant de banda que és possible que faci vulnerable la seva llegenda.
Al meu amic no li puc demanar massa cosa perquè em sembla que té el ressentiment molt clavat. El que li recomano és que, encara que vulgui començar una nova aventura i allunyar-se un xic de tot, no es miri amb recel el seu passat perquè com diu aquell nunca el tiempo es perdido.
En fi, que alguns no saben veure quan és l’hora de plegar i donar el relleu mentre d’altres pleguen decebuts; fins en això l’esport és com la vida.
Octubre de 2002